The River

Aprofitant que el proper 19 de juliol tindrem al boss a Barcelona i que demà dijous es posen a la venda les entrades pel concert, us deixo una més de les meves cançons imprescindibles. Qui no ha sentit mai i se li han posat els pèls de punta amb l'harmònica del The River?

Et toca amic invisible?

Si companys, s'acosten les festes de Nadal i a quasi tothom li toca fer lo del típic amic invisible, és a dir, fer un regal d'aquells poc originals i inútils a algú que no sap qui li fa el regal.
Aquest any però, ja no tindreu excusa per no ser originals. Tot navegant per internet, m'he trobat amb la web stupid.com amb idees genials per fer aquest tipus de regals, són coses realment originals, però estúpides i en la majoria de casos, totalment inútils.
Mireu sinó algunes dels objectes que més m'han agradat:

Aquest separador de rovells d'ou és genial, hi poses l'ou a dins (sense closca) i la clara li surt per uns forats del nas com si fós una gran mocositat. El rovell queda separat a dins i ja està, no té més.
Preu: 12,99 $

Aquest calendari l'he trobat molt original, és el de tota la vida amb els seus dotze mesos i les seves dotze fotografies però amb la particularitat que les fotografies són de cagades de gos. Original, no?
Preu: 13,95 $

I finalment, per als més nostàlgics i que no s'acaben d'adaptar a les noves tecnologíes, el típic auriular i micròfon de telèfon de tota la vida per poder connectar-lo al telèfon mòbil. Diguem que seria l'anti mans lliures, sense bluetooth però amb un parell o tres de mètres de cable.
Preu: 14,99 $ (Disponible en tres colors)

Apa, ja no teniu excusa per no ser originals aquest any !!

Fregint el cervell a poc a poc...

Ja fa temps que em fa voltar el cap el pensar que diàriament ens passen pel cervell milions d'ones electromagnètiques (mòbils, bluetooths, wifis,...). Si t'ho pares a pensar, a la llarga no pot ser bò de cap manera, però suposo que quan en serem conscients ja serà massa tard per fer-hi res.
M'ho ha confirmat una entrada que he llegit a Engadget i que explica que segons un estudi publicat per l'"Australasian Journal of Clinical Environmental Medicine" la radiació electromagnètica que emeten els aparells wifi, pot provocar autisme.
D'aqui quatre dies ja veig totohm anant pel carrer amb el cap embolicat amb paper de plata per fer rebotar les ones aquestes... òsti, però el paper de plata em sembla que també és perjudicial per la salut... casum dena!! doncs encara ens haurem de posar l'olla de fer el caldo al cap !!
En fi, que entre tot plegat estem destinats a acabar fatal. Jo em sembla que per anar acostumant el meu cervell a les ones, aniré ficant el cap dins el microones cinc minuts al dia, a baixa potència, es clar...

Detalls no insignificants

Disfruto molt quan veig detalls en els que habitualment no em fixo. Avui navegant per la xarxa m'he trobat amb un d'aquests detalls que sempre m'havien passat de llarg i m'ha sorprès el què m'havia perdut fins ara.
Segurament has encès alguna o altra vegada un encenedor...
Si en téns algun a prop, agafa'l i encen-lo fixan-te detingudament en el que veuen els teus ulls...
En el segon que ha tardat a encendre's, segurament l'únic que has vist ha set que el dit ha baixat i com per art de màgia n'ha sortit foc. Ara mira el següent vídeo amb atenció i veuràs que tot i que abans t'hi has fixat, la teva vista es perd molts detalls del que en realitat passa. Ara imagina't els detalls que t'has perdut durant aquest segon que tarda a encendre's un encenedor i multipca'ls pels segons que estàs despert/a durant el dia. Són milers els detalls insignificants que ens perdem per culpa de les presses i els nervis del dia a dia, oi? No creus que val la pena dedicar uns segons al dia a fixar-te en aquests petits detalls i oblidar-te per uns segons del rellotge i la rutina del dia a dia?
Jo penso que si. Reflexiona-hi...

El llegendari català

Fa uns dies vaig tenir la sort que m'ensenyéssin un racó del Lluçanès, concretament el poble de Sant Martí d'Albars amb la seva font i el pont. No sé perquè aquell pont em sonava d'alguna cosa i buscant, buscant, avui per fi he trobat de què el tenia present. Un dels tipus de llibres que m'agrada molt llegir són tots els que tracten del llegendari català, llegendes, històries de por, de bruixes i de fets inexplicables de les nostres terres i que la cultura popular s'ha encarregat de mantenir vius fins els nostres dies, tot i que cada vegada s'en van perdent més. Doncs bé, buscant en els llibres que tinc, avui he trobat la llegenda que havia llegit fa temps i que feina que aquell pont em resultés familiar.

L'escric igual que al llibre d'on la he tret: Por, màgica i tresors de la Catalunya interior, escrit per Jordi Torres i Sociats i editat per l'editorial Farell.

Els animals dels traginers tenien por de passar el pont a Sant Martí d'Albars.

Això diuen que va passar ja fa molts anys, quan a la ciutat de Vic feien servir cendra de llenya d'alzina dels boscos del Lluçanès, és a dir, dels boscos de Sant Martí d'Albars i Lluçà, per rentar la roba, així com per al curat de les pells a les pelleteries.
El transport de la cendra el feien en carros i també a bast.
Es traginers que es dedicaven a aquesta feina solien arribar a Sant Martí més o menys quan llostrejava, acabant el trajecte al capdamunt de la pujada de davant de l'església de la parròquia. Si passaven el pont del Molí de clar o mig llostre no passava res, feien la pujada amb tota normalitat. Si anaven una mica més tard i passaven ja de fosc, segur que tenien problemes. En ocasions es veien obligats a fer nit al peu de la Gavarresa o a tornar un tros enrera i demanar acolliment a la casa del Prat, que feia d'hostal. El bestiar agafava com una mena d'espant, feia mitja volta i tornava enrera, no hi havia manera de fer-lo pujar de bell nou. Altres vegades passava el pont i quan era a mitja costa es quedava parat i no hi havia manera que continués. Tot el contrari, donava mitja volta i tornava fins a la Gavarresa. Els traginers no veien ni sentien res. Era una cosa que només sentien o veien els animals. Això els tenia molt preocupats, fins al punt que només hi passaven de clar.
Però vet aquí que un dia a aquests traginers que tenien problemes amb el bestiar se'ls va afegir un traginer nou. I aquest quan calia resoldre un problema hi anava de cara i disposat a fer el que fes falta per tal de resoldre el contratemps.
A la sortida de Vic anava un grup força gran de carros, però en el transcurs del camí anaven prenent diferents camins, uns quants diu que es varen quedar a Olost, i cap a Sant Martí hi varen anar el nou traginer i un parell més. Els altres dos ja eren veterans de la ruta, sabien perfectament que de fosc era impossible arribar a Sant Martí. Quan varen passar per davant de la casa del Prat ja era negra nit. Els dos van dir:
- Nosaltres ens hi quedarem a dormir, demà de clar ja pujarem, et recomanem que facis com nosaltres. Tampoc no podràs travessar la Gavarresa, i, en cas que aconsegueixis passar el pont, quan seràs a mitja pujada també hauràs de tornar enrera i no et quedarà mes remei que tornar a dormir aquí.
Diu que era un d'aquells traginers que no acostumava a canviar els plans fàcilment. Va dir:
- Vosaltres podeu fer el que més us convingui, però jo he dit que anava a dormir a Sant Martí i aniré a dormir allà on tenia previst. Si preferiu quedar-vos ho podeu fer, però jo contiuo.
Els dos ja sabien el que passaria, perquè coneixien prou bé i de sobres el que passava quan enfilaven la pujada de Sant Martí si era de nit. Els va picar una mica la curiositat per veure com se les empescaria i varen dir:
- Bé home, ja venim, així et farem companyia en el camí de tornada.
Els tres carreters van emprendre el camí. Quan van ser al pont, els dos que ja sabien amb el que es trobarien es van posar a l'aguait, però res, van passar. Els dos deien:
- Noi, això si que no ho entenc pas, nosaltres quan es fa llostre mai podem pujar a la costa, si tenim sort passem el pont, però en el punt on comença la pujada el bestiar s'atura i no hi ha forma de continuar.
Anaven fent aquests comentaris i alhora no entenien per què quan anaven ells amb altres companys mai no podien pujar si era de nit i aquell dia, en canvi, si que pujaven. El traginer, que ja quasi era dalt de la pujada, tot cofoi va dir:
- Jo us he dit que anava a dormir a Sant Martí i ja hi som.
Quan feien l'últim revolt de la pujada, des d'on ja es podia veure l'església de Sant Martí, les mules es van parar amb sec. Davant la sorpresa del traginer i dels seus companys, van fer mitja volta, emprenent la baixada fins al final de tot. Res ni ningú no els va poder aturar. El traginer era molt tossut, no era dels que es quedava plegat de braços quan les coses anaven malament. En un rampell agafà les mules i tornà a emprendre la pujada. Les va arriar a quatre de fondo pujada amunt, però es van aturar, van fer mitja volta i cap avall. Des del lloc on varen donar mitja volta es veia el campanar de la parròquia.
- Mira, hi ha llum a dalt el cimbori de la parròquia -va exclamar el nou traginer, que tot seguit va preguntar:
- Les altres vegades que us passava això també hi havia llum al campanar?
- Doncs, mira, en això si que no ehs hi havíem fixat mai -van respondre els dos nois.
Llavors el nou traginer va dir als seus companys:
- Vosaltres tingueu cura del bestiar que jo en un tres i no res arreglaré el problema i us asseguro que mai més tindreu dificultats per pujar la costa de Sant Martí d'Albars. Aquest traginer sempre portava l'escopeta pel que pogués passar. Va agafar l'arma de dintre del carro, ja que sempre la portava carregada i preparada per si tenia algun contratemps durant els trajectes. Es va atansar ben a prop del campanar tot disparant un tret ben dirigit de dret al llum. Tan bon punt va disparar el tret la llum es va apagar. Va tornar a buscar el carro i les mules i va pujar la costa sense cap problema. Quan van arribar al lloc on tenien per costum anar a dormir, va dir:
- Jo he dit que dormiria a Sant Martí i aquí estic, quasi sempre el que prometo ho compleixo. Companys em sembla que des d'avui ja no tindreu cap més problema per pujar la famosa pujada de Sant Martí, si no és que carregueu massa el carro i el bestiar no té prou força per pujar la costa. Però el motiu que feia tornar el bestiar enrera ja no es donarà més, l'autor de la malifeta ha quedat ben servit per un temps i no crec que li quedin ganes de tornar a fer semblants trapelleries.
Així és com es va acabar la por a la pujada que va de la Gavarresa fins a Sant Martí i des d'aquell dia mai més els traginers de la cendra varen tenir problemes.

Com fer un bon 'Mojito'

Avui per fi he fet una cosa que tenia pendent des de que vaig començar aquest bloc. Volia fer un vídeo per il·lustrar-vos com faig un 'Mojito', típica beguda d'origen Cubà i que tant de gust vé durant els mesos d'estiu assentats en una terrasseta tot fent petar ja xerrada amb els amics. Tot i que potser aquesta entrada al bloc lligaria més amb els mesos de més calor, la hi poso ara per tal que tingueu tota la tardor, hivern i primavera per anar-la practicant, així quan arribi el proper estiu, ja l'haureu adaptat al vostre gust.
Espero que us agradi... i bebeu amb moderació, que el mojito passa com l'aigua però torra com el güisqui.

Salut Jou!!

Airbag per a motoristes

Una de les altres moltes aficions que tinc i que encara no havia presentat en el meu blog, són les motos. Mirant el resum de la cursa del mundial de motociclisme d'aquest cap de setmana a València, vaig veure un pilot de 125cc al que quan va caure, se li va disparar un airbag que li protegia el coll i les espatlles.
Buscant informació per internet he trobat una mica de tot, m'he trobat un article en un blog que m'ha fet molta gràcia perquè es deia que hi ha un cable lligat a la moto (tipus moto d'aigua) i quan caus es dispara l'airbag. M'he fet un fart de riure imaginant en una sortideta amb colla d'aquelles del dissabte al matí, arribar al bar/restaurant on esmorzem la butifarra amb pa amb tomàquet o mongetes de rigor (excusa perfecte per sortir amb moto), i aparcar tranquilament la moto, no pensar que has de deslligar el cable de l'airbag, baixar de la moto i a la que fas una passa... PATAM !!! airbag al canto ! Ja veia la cara de tonto que se li quedaria a qualsevol que li passi això mentre hi ha 20 persones miran-te, je, je,...
Total que després he trobat que aquest mono l'està provant la casa Dainese i navegant per la seva web m'he trobat amb un apartat dedicat al D-AIR Racing, que es veu que té una pila de sensors que detecten de tot i saben quan s'ha de disparar l'airbag, que s'infla en 40 milisegons. En aquest enllaç podeu veure més informació d'aquest producte amb imatges i un vídeo en el que es veu molt clar que s'infla abans que el cap toqui a terra.
Tot i sembla un molt bon invent, he de dir que sembla un molt bon producte per córrer en circuits, però lamentablement, no veig que ens serveixi de gaire als que fem sortidetes per carreteres de curves encara que no correm gaire. Si caus i et vas arrossegant cap a una tanca/guillotina assassina de les que tenim per totes les carreteres...
Ara, que si l'invent pot salvar ni que sigui una vida, doncs benvingut sigui.