La diada de Sant Jordi

Sant Jordi, juntament amb Santa Montserrat i l'11 de setembre, és una de les diades més importants de Catalunya, en que l'home li regala una rosa a la seva estimada i aquesta li regala un llibre. Però no t'has preguntat mai el perquè de tot això?
Doncs l'origen de la rosa i l'espiga de blat, es remunten a la Fira dels enamorats que es feia a Barcelona al segle XV, en què els cavallers regalaven una rosa vermella a la seva estimada en senyal d'amor. La rosa vermella significa la passió i la inseparable espiga de blat que l'acompanya significa la fecunditat, o sigui que per anar bé i ser fidels a la tradició, ens hauriem d'anar oblidant de regalar roses blanques, grogues, blaves i tonteries d'aquestes.
Per altra banda, la diada coincideix amb el dia del llibre, en què es conmemora la mort de Miguel de Cervantes, que va morir el 22 d'abril de 1616 però que va ser enterrat l'endemà.
Si agafem tot això, ho posem dins un sac, hi afegim una mica de mentalitat catalana (la pela és la pela) i ho remenem una mica, ens sortirà el què és actualment la diada de Sant Jordi, una diada en que toca comprar una rosa i rebre un llibre, o a la inversa... i si no es fa així, cagada pastoret !!!
Però què se n'ha fet del llegendari cavaller Sant Jordi, patró dels cavallers catalans? Doncs pels que no sabeu més enllà que era un home enfilat dalt d'un cavall que va matar un drac, aqui us en deixo la llegenda catalana extreta del costumari català de Joan Amades.
Espero que tinguis una bona diada i et regalin una rosa ben formosa o un llibre ben distret !!!

Sant Jordi cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i lle­gendàries de la Capadòcia, però que la tradició catala­na creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc. Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui se sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge, i tot el veïat va concloure fer cada dia un sorteig de tots els veïns de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així va fer-se durant molt temps, i la fera se'n devia sentir satisfeta, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans.

I heus aquí que un dia va voler la sort que fos la filla del rei la desti­nada a ésser pa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al catau de la fera, mentre tot el veïnat, des­consolat i alacaigut, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li pre­sentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d’aquell monstre. I en­tre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va mal­ferir. El cavaller, que era sant Jordi, lligà la bestia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot mansoi i estemordit. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia fet, amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.

En les muralles antigues de la ciutat de Montblanc hi havia un gran portal, que encara es conserva, pel qual, segons tradició, va sortir la don­zella a cercar el monstre i més tard va entrar-hi el cavaller sant Jordi amb la princesa i el monstre; portal conegut encara avui amb la denominació de Portal de Sant Jordi.