Després d'anys estant a la jungla, al principi aprenent, després disfrutant i al final malvivint com podia, va arribar un bon dia en que caminant, caminant en vaig sortir. El que tenia per davant era incert, a priori era un canvi i només per això ja valia la pena tirar endavant, però el canvi implicava oblidar-me de gran part del que havia après a la jungla en la que tant havia patit i a la vegada tant havia disfrutat i això em feia dubtar de si fer una passa endavant o una passa endarrera. Al final però, el pas el vaig fer endavant, sense saber molt bé què m'hi esperaria fora. Va resultar que de cop vaig passar de les fresses constants de la jungla i els atacs dels animalons que l'habitaven a un silenci i una monotonia comparables als que hi deu haver en un desert i que tot i que el canvi em motivava, a la vegada m'inquietava una mica i en certs moments em feia dubtar si temps abans havia fet el pas correcte. En aquest desert em vaig dedicar a anar observant i aprenent del que veia i aprofitar tot el què el desert em podia ensenyar i oferir.
Els darrers dies, però, el vent del desert m'ha fet arribar aromes de jungla que ja no recordava i avui finalment, en un pas endavant més, he vist davant meu el que tant anyorava, que és la jungla, terra ón vaig començar-me espavilar i que és ón més bé em moc i més em motiva estar, amb tots els seus sons, les presses, la obligació d'espavilar-te, de fer-t'ho com puguis per tirar endavant sense ajuda si cal, només amb els recursos que tinguis a mà.
En aquesta nova jungla que tinc per davant, m'hi queda moltíssim per aprendre, molt per disfrutar però segurament també molt per patir. Ara, mirant enrera cap al meu passat més proper, analitzo el meu ràpid i breu recorregut pel desert, i arribo a la conclusió que ha set molt positiu, m'ha servit per reflexionar, per madurar i per canviar inconscientment alguns aspectes del meu caràcter i tornar-me com realment sóc jo. Això m'ha fet recordar una de les cançons imprescindibles que sonen de tant en tant en la meva jungla particular. És per això que avui és imprescindible fer sonar el 'Welcome to the jungle' dels Guns N'Roses.
Els darrers dies, però, el vent del desert m'ha fet arribar aromes de jungla que ja no recordava i avui finalment, en un pas endavant més, he vist davant meu el que tant anyorava, que és la jungla, terra ón vaig començar-me espavilar i que és ón més bé em moc i més em motiva estar, amb tots els seus sons, les presses, la obligació d'espavilar-te, de fer-t'ho com puguis per tirar endavant sense ajuda si cal, només amb els recursos que tinguis a mà.
En aquesta nova jungla que tinc per davant, m'hi queda moltíssim per aprendre, molt per disfrutar però segurament també molt per patir. Ara, mirant enrera cap al meu passat més proper, analitzo el meu ràpid i breu recorregut pel desert, i arribo a la conclusió que ha set molt positiu, m'ha servit per reflexionar, per madurar i per canviar inconscientment alguns aspectes del meu caràcter i tornar-me com realment sóc jo. Això m'ha fet recordar una de les cançons imprescindibles que sonen de tant en tant en la meva jungla particular. És per això que avui és imprescindible fer sonar el 'Welcome to the jungle' dels Guns N'Roses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada